Moure els Botonets del gestor de Finestres

Fa un temps, des de no se quina versió d’Ubuntu, van decidir posar els botons de minimitzar, maximitzar i tancar alineats a l’esquerra de la finestra, al més pur estil MacOsX.

Com ja havia explicat en el post on parlava dels gestors de finestres de les noves Ubuntu, hi ha (hi havia) una forma de moure aquests botons a l’esquerra, mitjançant gconf-editor.

Però… a la 12.10 amb ganes de tocar els pebrotets in crescendo que sembla que tinguin els de Canonical, això ha canviat… ara hem d’executar un nou programa, que és el que ens permet configurar el (encara) Gnome Clàssic:

Podem fer-ho des de terminal:

gsettings set org.gnome.desktop.wm.preferences button-layout ':minimize,maximize,close'

O executant l’editor gràfic DConf:

executem dconf-editor i anem a:

org/gnome/desktop/wm/preferences

i editem el button-layout, on els : indiquen on hi haurà l’espai en blanc

PD: Per al cas de Chromium, no se perquè encara fa ús de gconf-editor. així que de moment he hagut d’editar els dos llocs

EDIT: a gconf-editor, el camp a tocar es troba a

apps>metacity>general>button_layout

Via: Hady Tutorial

Configurar el Zoom en Compiz

Fa temps em vaig tornar fan del Zoom amb el compiz… Botó Windows (o Super en Linux) + rodeta del mouse (amunt o avall)

Què va passar al instal·lar la ubuntu 12.04? doncs que no em funcionava i vaig anar a la configuració CompizConfig Settings Manager i no entenia com coi havia de configurar “la rodeta” Així que molt fàcil,

  • Rodeta amunt = Button 4
  • Rodeta avall = Button 5

Ubuntu i el gestor de finestres

 

Des de l’anunci d’Unity per part de Canonical (Ubuntu 11.04) tots els ubuntaires hem patit les conseqüències. Molts érem de remenar el nostre estimat Gnome2 i configurar-lo tant a mida com volíem, que si docks (awn, docky), que si efectes (compiz)…

El canvi ens feia por, però per el moment ens deixaven mantenir el nostre escriptori tal i com volíem, amb el nostre Gnome2. Però alerta! que va passar a la Ubuntu 11.10? Doncs que ja teníem Gnome3 entre nosaltres i venia de forma obligatòria als repositoris d’Ubuntu, no podríem fer servir mai més l’escriptori clàssic i tant configurable que coneixíem tant bé (resulta que les llibreries de Gnome 2 i 3 eren totalment incompatibles). El canvi feia por als ubuntaires (me incluyo). Amb això no vull dir que Gnome3 sigui dolent, però potser el canvi ens ha resultat massa brusc per alguns i això fa tirar enrere.

Així doncs, arribava el moment de buscar solucions, Ubuntu oferia un escriptori anomenat Gnome Classic (basat en Gnome3, però amb una estètica de Gnome2), semblava que pintava bé, però un cop dins, et trobaves que no podies configurar res! Davant de la desesperació de molts usuaris, es van començar a buscar alternatives.

Davant de la convicció de Canonical a seguir amb Unity, una distribució va créixer del no res a un ritme molt bèstia, arribant a superar durant un temps a Ubuntu en descàrregues. Es tractava de Linux Mint.

Perquè creixia tant aquesta distribució, si antigament no era res més que una Ubuntu, que incloïa els paquets restringits per defecte? Doncs per la seva estratègia en l’entorn d’escriptori precisament. No només van intentar mantenir l’experiència anterior dels usuaris de Gnome2, sinó que ho van fer de dues formes diferents:

  • Cinnamon: Un gestor de finestres corrent sobre Gnome3 (igual que fa Unity) però amb una estètica molt clàssica. De totes formes personalment crec que el comportament de l’escriptori és massa “modern” i almenys a mi, no em va acabar de fer el pes.
  • MATE: Un Fork de Gnome2! Per continuar-ne el desenvolupament i poder seguir “com sempre”. Personalment va ser el que més em va convèncer, pel fet de mantenir tot el que era antic, però després de provar-lo i de fer mil filigranes per instal·lar-lo, tot eren problemes, els widgets que teníem als panels de dalt, en MATE no existien, era molt inestable, moltes aplicacions ja es preparaven per córrer en gnome3 i cada cop hi havia més incompatibilitats. Vaja, que per molt que es prometés personalment em va semblar un projecte massa verd ;) i que em duia més mals de cap que res. No auguro una vida gaire llarga a aquest fork.

Així doncs, havia arribat el moment de resignar-se? Escollir una distribució més clàssica en detriment d’Ubuntu? Escollir un nou escriptori? Kde, xfce, lxde…? Encara més feina! La casa ens queia al damunt i jo necessitava una neteja de l’ordinador! Volia aprofitar-ho per deixar ben net i maco el pc, però no sabia cap a on tirar.

Fins que… Sorpresa! recordeu el Gnome Classic del que us he parlat al principi? aquell basat en Gnome 3, però inconfigurable? doncs resulta que jo era un patán i no sabia com configurar-lo (no funcionava com “sempre”) i no és que fos impossible crear, eliminar, moure i editar els Panels, sinó que ara es feia de forma diferent:

Simplement en comptes de fer-ho amb botó dret (Right Click) calia fer servir la combinació (Alt + Right Click) o en el meu cas (i no se perquè) com vaig llegir porai, si no funciona la combinació anterior, podem provar amb (Super + Alt + Right Click)

Per tant… tot semblava cada cop més bonic i començàvem a veure llum al final del túnel, quan a sobre, Ubuntu, per a la futura (mentre escric això) versió 12.04 LTS, va dir que (suposo que degut a la pressió rebuda amb l’augment de popularitat de LinuxMint) tots els widgets que funcionaven antigament amb gnome2, tindrien el seu port per a aquest Gnome clàssic (basat en gnome3).

Per tant, ara que sabem ja moure, editar, afegir panels… i tenim tots els widgets que teníem antigament, només ens cal instal·lar-ho, provar-ho i… (spoiler) quedar-nos amb ell ben contents, ja que finalment no és tant difícil tenir el que desitjàvem des d’un principi.

Com ho hem de fer doncs?

Malauradament a la Ubuntu 12.04 ja no s’inclou el GnomeClassic per defecte, però segueix als repositoris, així que només cal que instal·lem el següent paquet:

gnome-panel

Pel que he llegit, a Debian i en altres distros, aquest paquet ve per defecte.

A partir d’aquí ja podeu rebentar el vostre escriptori com vulgueu… Awn, compiz… vaja Com sempre!

Finalment, alguns detalls que que podeu tenir en compte, que a mi sempre m’han agradat:

gconf-editor

editor de paràmetres de Gnome, funciona igual que en Gnome2 i ens servirà (entre milers de coses) per poder tornar a posar els botons de tancar, minimitzar i maximitzar a la banda dreta de la finestra i no a l’esquerra com el Mac o Unity.

Revisant informació per la xarxa, vaig descobrir un altre paquet, que permet afegir alguns extres al nostre gnome3, perquè es comporti com feia antigament:

gnome-tweak-tool

Això és tot! després de mesos i milers de proves, crec que aquesta opció és la més fàcil, ràpida, viable i que no ens obliga a fer filigranes amb els repositoris i rebentar llibreries, de tenir l’escriptori el més semblant possible al que teníem amb Gnome2 o “la Ubuntu de sempre”

Alhora podem anar experimentant mica en mica amb aquelles millores que si que poden resultar interessants de Gnome3, però a poc a poc, al nostre ritme…